Olor de mare

La Dèlia té nou anys quan els pares consulten, perquè estan preocupats pel comportament agressiu i la tossuderia que els
manifesta. Es queixen que no es pot parlar amb ella. És una nena que va ser adoptada a un país de l’Est. A casa no aconsegueixen parlar del problema de l’abandó, però darrerament ha començat a preguntar per la mare biològica.
En una de les trobades conjuntes que anem fent porta un ou kinder, hi juga, l’olora i el fa olorar a la mare, «fa olor de menta». El psicòleg recull positivament la preocupació que manifesta per la mare biològica i la nena de seguida els pregunta com la van triar: «aquesta o aquella?» Els pares aclareixen que no va anar així, que la van acceptar a ella. Vol saber com eren els llits de l’orfenat, també vol aclarir perquè li van conservar el nom i, en cas que no els hagués agradat, quin li haurien triat. Li diuen que havien pensat en Kàtia
però el que tenia ja els va agradar. «Amb c o amb k? », vol saber.
Després s’asseu a la falda de la mare, cosa no gaire freqüent, obre l’ou i diu que fa olor de mare.
S’ha fet un pas important, perquè pot començar a pensar amb tot allò desconegut en relació a l’abandonament. Segurament ho pot fer
perquè els pares estan més sensibilitzats i no tant a la defensiva. La nena vol saber sobre els motius de l’elecció, vol conèixer quin vincle
els uneix, el vincle és també el nom, que prové dels pares biològics i que els d’ara li han conservat. La nena explora quines eren les
expectatives dels pares.
La nena, agraïda, s’acull a la falda de la mare protectora i pot oferir el regal del seu reconeixement: «Fa olor de mare».

Pere Jaume Serra
Psicòleg clínic