No diu res!

Arriba un nen de tres anys a la consulta. Els pares estan desesperats perquè diuen que no es comunica. Entén bé, però no posa atenció a les coses i no parla amb ningú. En diverses consultes amb professionals, ha sortit l’etiqueta d’autisme, amb el consegüent ensurt.

A la consulta que fan amb mi, per estudiar el vessant del llenguatge i la seva estimulació, em parlen de les diverses visites prèvies, però no acaben d’explicar del tot les seves experiències durant, entre i després d’aquestes visites. Fa l’efecte que no estan gaire convençuts de res, o que dubten de tot (que al capdavall és el mateix). Semblaven amagar el nen, precisament l’objecte de la seva preocupació.

Els indico que necessiten en primer lloc confiar en algú: puc ser jo mateixa o un altre professional, però han de tenir una referència estable. Si no ho aconsegueixen serà com consultar a l’atzar coses per internet: sense una guia, com més pàgines llegeixes més t’emboliques.

Vaig aconsellar: primer de tot tranquil·litzeu-vos. Ateneu-lo, jugueu amb ell, estimuleu-lo. Sobretot, porteu-lo a tot arreu, i que la resta de la família (avis, tiets, cosins…) s’impliquin amb ell amb tranquil·litat i sense por: que deixin de donar consells i el vegin com a qualsevol altre nen normal.

Vaig parlar amb altres professionals que hi estaven implicats i cadascun ens vam explicar la feina que fèiem.

Ara el nen té quatre anys. Fa sis mesos va començar a produir llenguatge. Té una gran riquesa de vocabulari, fa frases llargues, explica contes, inventa historietes…

L’angoixa provocada per una possible etiqueta que inicialment algú havia aventurat sense fonament real, ja s’ha esvaït, igual com el bloqueig dels pares i, de retruc, del propi nen. Ara riu, juga, parla, es comunica com els altres. De fet, actualment no és que no tingui llenguatge: és que no calla.

Anna Prunera
Gabinet de Logopèdia i Psicologia aplicada
Vilafranca del Penedès