Sobreprotegir o donar confiança?

Fa un temps, una nena de cinc anys va venir amb els seus pares a consultar per dificultats de parla i masticació.

D’entrada es tractava d’un problema motor, amb hipotonia i moviments maldestres, com a conseqüència d’una sobreprotecció amb utilització massa prolongada del xumet i del menjar triturat. Però paral·lelament a aquest problema s’hi addicionaven dificultats per iniciar els aprenentatges de la lectura i l’escriptura.

Mentre al centre de logopèdia s’hi treballaven els aspectes que la van portar a la consulta, al centre escolar i al centre de suport psicopedagògic es practicaren proves estandarditzades, a partir de les quals es va fer un diagnòstic de rendiment cognitiu insuficient i se li va demanar el certificat d’atenció a la diversitat (CAD), que li fou atorgat.

Al seu temps va superar l’escolarització primària, havent aconseguit llegir, escriure i parlar com el promig que li  corresponia per la seva edat, i descontinuant, per innecessari, el tractament logopèdic especialitzat.

En passar a l’educació secundària, l’actitud de la mare va passar de la sobreprotecció anterior a un distanciament bastant aparent; la nena va desenvolupar un quadre d’angoixa, amb autolesions en forma de rascades amb cúter a cames i braços. Als dotze anys els pares es plantegen novament atenció al centre de logopèdia i psicologia que els havia atès durant l’educació primària. Ara es tracta de treballar l’autoestima i la confiança en ella mateixa.

Als disset anys, la nostra protagonista, després de superar tots els esculls imaginables de la burocràcia, aconsegueix que li retirin el certificat de minusvàlua. Actualment té vint anys i està iniciant la diplomatura d’Educadora Social.

Donant-li confiança i tractant-la com una persona normal, la noia va mobilitzar els seus propis recursos i va demostrar (a ella mateixa i als altres) que per ella sola podia sortir-se’n. Una sobreprotecció benintencionada però limitadora i frustrant, addicionada d’una etiqueta massa anticipada i desorientadora, poden tenir efectes nefastos sobre l’esdevenir d’una persona.

Cal afegir que una de les tàctiques que es van utilitzar pel treball de l’autoestima va ser ben poc ortodoxa però molt eficaç: durant tot un any va col·laborar regularment fent tasques d’ajuda administrativa al mateix centre de psicologia que l’atenia, fent-li agafar confiança amb ella mateixa i fent-li brollar els seus propis recursos interns per aplicar l’enginy d’una manera pràctica a les circumstàncies del seu entorn vital immediat.

Anna Prunera
Gabinet de Logopèdia i Psicologia aplicada
Vilafranca del Penedès